Articles de CLIMA

Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya

200 anys de l’erupció del volcà Tambora, el precursor de “l’any sense estiu”

El 10 d’abril es complirà el 200 aniversari de l’erupció del volcà Tambora localitzat a l’illa de Sumbawa, a Indonèsia. Es considera l’erupció volcànica més important i devastadora en època històrica, causant la mort directament o indirectament a més de 88.000 persones. El so de les explosions es deixaren sentir a més de 2.500 km de distància i un tsunami de moderada intensitat (onades de fins a 4 m) afectà les costes d’Indonèsia.

Però a part de les afectacions locals o regionals, l’erupció del Tambora és especialment coneguda pels efectes que va provocar sobre el clima global, fent que l’any posterior es conegui com “l’any sense estiu” a bona part d’Europa.

 

El vulcanisme i el clima

Les grans erupcions volcàniques són una coneguda font natural pertorbadora del clima a escala hemisfèrica o global. Però no totes les erupcions poden generar efectes climàtics i podríem dir que han de complir certs requisits:

  • Gran magnitud: es tracta d’erupcions capaces d’emetre gran quantitat de material (gasos i cendres) a l’atmosfera i injectar-lo a l’estratosfera.
  • Localització tropical: l’emplaçament de l’erupció és també cabdal. Aquelles que es localitzen a la franja equatorial tenen capacitat de modificar el clima global, mentre que les que tenen una localització a més latitud, només provoquen pertorbacions a l’hemisferi d’origen.
  • Tipus de material emès: contràriament al que es creu, no són les cendres volcàniques les que provoquen efectes en el clima a gran escala, sinó els gasos que s’alliberen. D’aquests, el diòxid de sofre (SO2) és el més efectiu quan es transforma en aerosols sulfatats donat que té la capacitat de modificar el balanç radiatiu de la terra i augmentar-ne l’albedo. El resultat és l’escalfament de l’estratosfera i el refredament a la superfície, i és precisament aquest escalfament el que desencadena determinats forçament dinàmics, que tenen afectació sobre els patrons de circulació atmosfèrica de les latituds mitjanes.

 

L’erupció del Tambora va complir amb escreix aquests requisits i va afectar el clima global i també l’europeu. El més conegut varen ser les condicions anòmalament fredes de l’estiu de 1816, amb una anomalia freda de més de 2ºC a bona part del centre i oest d’Europa, especialment als mesos de juny i juliol. Aquest fet va provocar un retard en el creixement i fructificació de moltes plantes, amb les conseqüències evidents sobre la quantitat i qualitat de les collites. Es considera el darrer període de crisis de subsistència al món occidental (Luterbacher i Pfister, 2015).

 

Anomalies de pressió atmosfèrica, temperatura i precipitació a Europa l’estiu de 1816. Font: Luterbacher i Pfister (2015)

Llegir més…

30 anys de la Gran Fredorada de gener de 1985

Aquesta setmana es compleixen 30 anys de la Gran Fredorada de gener de 1985 que va afectar a tot el país entre els dies 5 i 17. Va ser la segona onada de fred més important de tot el segle XX a Catalunya i la resta de la península Ibèrica, i la més important des de l’onada de fred de febrer de 1956. Des d’aleshores no hi hagut cap onada de fred que hagi superat els valors mínims de la Fredorada de 1985. Molts tarongers i oliveres varen morir per l’intens fred assolint-se temperatures inferiors als -20 °C en zones de la Catalunya Central, les Terres de Ponent i el Pirineu. Puntualment varen produir-se nevades intenses fins a nivell de mar al sud de la Costa Brava registrant-se 37 cm a Calella de Palafrugell el 13 de gener de 1985.

FIG01-Manresa-Fredorada-GEN1985
Imatge gèlida d”una casa del barri Vell de Manresa els dies de la fredorada de gener de 1985 (Font: Institució Catalana d’Història Natural, ICHN; Foto de Jordi Badia).

 

Descripció general

L’onada de fred va començar el 5 de gener i es va allargar fins al 17 de gener, com a conseqüència de dues invasions consecutives d’aire siberià procedent del Nord-est d’Europa. Coincidint amb l’inici de l’onada de fred es va produir una curta però forta nevada la nit de Reis que va agafar pràcticament a tot arreu amb gruixos entre 1 i 15 cm. Fins i tot la ciutat de Barcelona va quedar tota blanca amb una capa d’entre 1 i 7 cm aquella nit de Reis. Els dies posteriors van tornar a produir-se nevades però de caràcter aïllat a diferents punts del país acumulant-s’hi entre 1 i 10 cm. Entre l’11 i el 15 de gener, coincidint amb la segona entrada d’aire fred, una nova tongada de nevades, localment més intenses, va tornar a deixar blanc gran part del país amb gruixos màxims d’entre 20 i 50 cm a diferents punts del territori: 30 cm a Jafre i 23 cm a Arenys de Mar el dia 12, 37 cm a Calella de Palafrugell el dia 13, 45 cm al Turó de l’Home el dia 14 i 25 cm a Sant Feliu de Guíxols el dia 15. Aquesta vegada la neu només va agafar a la part alta de la ciutat de Barcelona.

Durant la fredorada va arribar a glaçar a tot el país així com a la resta de territoris de parla catalana. Fins i tot al centre de la ciutat de Barcelona, indret molt poc propens a glaçar, van registrar-se diversos dies amb mínimes negatives. La major part de la península Ibèrica i les Illes Balears enregistraren entre el 15-16 de gener de 1985 les temperatures més baixes del mes i algunes estacions la més baixa observada en qualsevol dia de gener des de la seva posada en funcionament. El dia 17 una ventada va desplaçar l”aire fred i sec continental passant a dominar un massa d’aire atlàntic més temperat i humit finalitzant així l”onada de fred.

Els valors mínims de temperatura van assolir-se tant a alta muntanya com a la depressió Central, ja que la contínua entrada d’aire fred va facilitar que se n’acumulés molt especialment a les fondalades de l’interior i que tinguessin lloc inversions tèrmiques molt marcades quan encalmava el vent. La temperatura més baixa registrada a la Xarxa d’Observadors de Catalunya va ser a l’Estació d’esquí de Vallter 2000, a uns 2.164 m d’altitud, amb  -23 °C el 15 de gener de 1985. A cavall de la Noguera i l’Urgell, així com al Bages, les temperatures van ser puntualment inferiors als -21 °C. Malauradament als anys 80 del segle passat només hi havia dues estacions per damunt dels 2.000 m, però és molt probable que a les cotes més altes del Pirineu els valors mínims durant aquesta gran fredorada superessin els -25 °C.

Llegir més…