El Niño i els seus impactes a Catalunya

Durant els últims mesos s’ha parlat molt en diversos mitjans de comunicació sobre la imminència d’un episodi d’El Niño per als propers trimestres, fent-se ressò de diferents notes periòdiques que han emès tan la NOAA, l’OMM o el Centre Europeu. Segons l’última nota informativa mensual sobre el seguiment d’El Niño que elabora la NOAA del passat 10 de juliol, hi ha una probabilitat del 70% que esdevingui un episodi d’El Niño aquest estiu i del 80% que esdevingui durant la tardor o principis de l’hivern. El Niño és el fenomen de variabilitat climàtica interna natural més important de la Terra i té una influència significativa en el clima de tot el món. Aquest fenomen és el causant de molts impactes, tan devastadors com beneficiosos, des de l’Índia fins al Perú. L’últim episodi extrem d’El Niño de 1997-1998 s’estima que va provocar la mort de 24.000 persones i pèrdues econòmiques per valor de 34.000 milions de US$ (dòlars dels EUA).

A continuació presentem un breu resum sobre en què consisteix aquest fenomen climàtic i quins són els seus possibles impactes a Catalunya.

  • Què és ?

El Niño forma part del que es coneix com el fenomen ENSO, que és l”acrònim en anglès d’El Niño-Southern Oscillation (en català El Niño-Oscil·lació del Sud). El cicle de l”ENSO ve caracteritzat per les variacions interanuals de la temperatura de la superfície del mar, les precipitacions convectives, la pressió de l”aire en superfície i la circulació atmosfèrica que es donen a l”oceà del Pacífic equatorial. El Niño, que sol produir-se a l”hivern de l”Hemisferi Nord, i La Niña representen extrems oposats del cicle de l’ENSO. El Niño constitueix la fase càlida del cicle i es refereix a l”ocurrència de temperatures de la superfície del mar superiors a la mitjana climàtica que es donen periòdicament a les parts oriental i central del Pacífic equatorial. En canvi, La Niña constitueix la fase freda d”aquest mateix cicle que es manifesta amb un refredament periòdic de la temperatura de la superfície del mar a les mateixes zones. Les fluctuacions de les temperatures oceàniques durant els episodis d’El Niño i La Niña van acompanyades de fluctuacions a més gran abast de la pressió de l”aire entre la part occidental i la part oriental del Pacífic tropical, les quals es coneixen com a l”Oscil·lació del Sud.

El nom d’El Niño ve del fet que és un fenomen que se solia produir al voltant de les festes de Nadal i és el nom que van donar-li els pescadors de les costes del Perú en referència al naixement d’El Nen Jesús en castellà. El nom de La Niña, ve per ser el fenomen oposat a El Niño.

En condicions normals, el que és habitual a la zona del Pacífic equatorial és que els vents alisis que hi bufen acumulin les aigües més càlides superficials de l’oceà cap a l’oest del Pacífic: Indonèsia, les Filipines, Nova Guinea i el nord d’Austràlia, i per una altra part, provoquin un aflorament d’aigües fredes més profundes davant les costes de l’Equador i del Perú. Aquest fet causa que existeixi una diferència de la temperatura del mar d’uns 8 °C entre ambdós extrems del Pacífic equatorial, amb aigües més càlides a l’extrem occidental i més fredes a l’extrem oriental. Les aigües que afloren a l’extrem oriental del Pacífic equatorial són riques en nutrients i afavoreixen l’augment de les captures de pesca. L’aigua més càlida a la part occidental del Pacífic afavoreix la convecció i que el clima sigui molt plujós i humit en aquella zona. Per contra les aigües més fredes a la part oriental fan que el clima sigui poc plujós i força sec en aquella àrea.

Durant la fase càlida de l’ENSO (El Niño), els vents alisis es debiliten reduint-se considerablement l’aflorament d’aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és un augment de la temperatura superficial del mar d’aquesta zona i una dràstica disminució de les captures de pesca. La massa d’aigua càlida superficial, que afavoreix la convecció, es veu aleshores desplaçada cap a l’est en comptes de l’oest, provocant inundacions al Perú i sequeres importants a Indonèsia i Austràlia.

Durant la fase freda de l’ENSO (La Niña), els vents alisis es reforcen, l’acumulació d’aigua càlida al Pacífic occidental és més significativa augmentant les precipitacions en aquella zona. L’aflorament d’aigües fredes a l’est del Pacífic equatorial és més important que en les condicions normals incrementant-se notòriament les captures de pesca.

Es considera que ens trobem en una fase càlida de l’ENSO (El Niño) quan la temperatura mitjana de tot el Pacífic equatorial oriental és 0,5 °C superior a la seva mitjana climàtica. Típicament, aquesta anomalia sol donar-se a intervals irregulars de dos a set anys (cada cinc anys de mitjana), i sol durar entre nou mesos i dos anys. Quan aquest escalfament només succeeix entre set i nou mesos, es parla de “condicions d’El Niño”. Si l’escalfament s’allarga més en el temps aleshores ens trobem en un “episodi d’El Niño”. De manera similar s’aplica per a la fase freda de l’ENSO (La Niña) quan hi ha un refredament del Pacífic equatorial oriental. Durant l’últim episodi extrem d’El Niño (1997-1998) es va registrar un augment de la temperatura del l’oceà superior als 3 °C.

Les següents imatges mostren de manera esquemàtica les condicions generals de la temperatura de la superfície del mar al Pacífic (colors càlids corresponen a temperatures càlides i colors freds a temperatures més temperades o fredes), així com la circulació atmosfèrica dominant, tant en superfície com en altura, i la posició de la termoclina[1] de l’oceà segons si ens trobem en condicions normals, en la fase càlida de l’ENSO (El Niño) o en la fase freda de l’ENSO (La Niña).

L”impacte d’El Niño en el clima d’Europa ha estat analitzat per multitud d’estudis i la conclusió a la qual s”arriba és que sí que existeix una relació entre El Niño i el clima a Europa, però la influència d’El Niño es barreja amb altres evolucions de l”atmosfera i l”oceà com ara l”AMO (Atlantic Multidecadal Oscillation, Oscil·lació Multidecadal de l’Atlàntic) o la QBO (Quasi Biennial Oscillation, Oscil·lació Quasi-Biennal de l’estratosfera) d”una forma molt més complexa que en altres zones del món i que a més pot variar entre unes estacions i les altres, i entre diferents episodis. Per tant, es fa molt complicat poder sintetitzar quins són els impactes produïts per El Niño a Europa i per extensió a la península Ibèrica o Catalunya.

  • Impactes

Durant un fenomen d’El Niño, pel que fa referència a les precipitacions a la península Ibèrica, un estudi actual i detallat del Servei Meteorològic del Regne Unit (Met Office) conclou que sembla aparèixer una tendència cap a un temps més humit del normal entre finals d’estiu i finals de la tardor. En relació a les temperatures hi hauria una tendència cap a valors més càlids a la tardor, sobretot al centre i quadrant nord-est peninsular. En qualsevol cas aquesta és una petita mostra dels múltiples resultats existents -i no del tot coincidents- sobre la qüestió. En aquest context, i com és lògic, ha existit i existeix força controvèrsia sobre el tema.

A grans trets, segons Inocencio Font Tullot (2000) a la seva obra “Climatología de España y Portugal”, s’ha observat que en tots els períodes de sequera més importants registrats a la península Ibèrica al segle XX, la fase càlida de l’ENSO (El Niño) ha aparegut amb una freqüència notablement major a la que es troba per als períodes més humits. No obstant això, no s’ha d’excloure que algunes grans sequeres hagin esdevingut independentment d’El Niño ni que en certs casos aquest fenomen no hagi estat aparentment relacionat amb la incidència de la sequera. En tots els casos de períodes de sequera relacionats amb El Niño, la sequera s”ha avançat a l”aparició d’El Niño, encara que generalment aquesta aparició ha anat seguida del restabliment o intensificació de la sequera. No s”ha observat cap correlació significativa entre la magnitud i durada de les sequeres i la intensitat dels fenòmens d”El Niño.

Per una altra part, segons l’Informe de la Red Temática CLIVAR España (2010), es conclou que les correlacions entre l’ENSO i la precipitació a la península Ibèrica són positives a la tardor amb màxims al sud peninsular i negatives a la primavera amb màxims a l’est de la península Ibèrica. Aquestes correlacions a l’hivern són més febles i negatives a tot l”est peninsular. S’ha de destacar, però, que aquestes relacions no són estacionàries en el temps, ja que al llarg de l’últim segle ha anat variant la significació o importància d’aquestes relacions. Aquest fet posa de nou una major complexitat en l’estudi dels possibles impactes que té El Niño sobre el clima de la península Ibèrica.

Tenint en compte tots els comentaris anteriors, passem a analitzar a continuació si existeix alguna relació entre el clima a Catalunya i El Niño per als últims 100 anys. A partir de les dades de la tesi doctoral de Vicent Altava i Ortiz (2010) “Caracterització i monitoratge de les sequeres a Catalunya i nord del País Valencià. Càlcul d’escenaris climàtics per al segle XXI” es pot veure que la gran majoria de sequeres identificades al conjunt del nord-est de la península Ibèrica (Catalunya, l’Aragó oriental i el nord del País Valencià) que s’han produït des dels anys 80 del segle XX han tingut lloc després d’un episodi d’El Niño. En detall, l’important sequera de 1998-2000 va ocórrer després de l’episodi d’El Niño de 1997-1998 (el més important de tot el segle XX) i la gran sequera de 2004-2008 va esdevenir després de l’episodi moderat d’El Niño de 2002-2003. Durant aquesta última i llarga sequera van produir-se dos episodis lleus d’El Niño (2004-2005 i 2006-2007). També un altre episodi moderat d’El Niño (1991-1992) va ser anterior a una altra important sequera (1993-1995) que va afectar a Catalunya. Aquesta última sequera va afavorir la severitat i extensió dels devastadors incendis forestals de juliol de 1994 a la Catalunya Central, ara fa just 20 anys. Veure el gràfic que hi ha més avall per a més detalls.

A continuació es mostra, des de 1980 fins 2008, l’evolució temporal mes a mes d’un dels índexs per a caracteritzar l’ENSO, conegut com a Índex ENSO Multivariat (IEM)[2], i moguda 16 mesos cap endavant. Aquesta evolució és comparada amb l”evolució temporal d”un índex hídric representatiu del conjunt del nord-est de la península Ibèrica (Índex de Precipitació Estàndard a 12 mesos, IPE-12)[3], on es pot apreciar la relació dominant entre El Niño i l”ocurrència posterior de sequeres. Per a fer més senzilla la comparació, els valors d’ambdós índexos s’han filtrat amb una finestra temporal mòbil de 13 mesos (línies negra i grisa, respectivament). També apareixen indicats a la imatge els episodis d’El Niño i de sequera que han esdevingut des de 1980 fins 2008. Les barres vermelles representen la fase càlida de l’ENSO (El Niño) i les blaves, la fase freda de l’ENSO (La Niña).

 

 

Per tant, l’aparició d’un futur episodi d’El Niño els propers mesos podria desencadenar a Catalunya una situació de sequera al cap de 12-18 mesos de la seva aparició. Si el futur episodi d’El Niño és llarg o/i intens, cosa que per ara sembla poc probable segons l’última nota informativa de la NOAA, podríem patir una sequera important al país. Tot i així, és necessari fer més recerca en aquest tema per a trobar i entendre millor com l’ENSO pot afectar el clima de Catalunya.

  • Adreces d’interès

Pàgina de la NOAA (EUA) sobre El Niño

Blog de la NOAA (EUA) sobre El Niño

Prediccions de l’ENSO realitzades per l’IRI (International Research Institute for Climate & Society, Columbia University, EUA)

Pàgina de seguiment de l’ENSO de la NOAA (EUA)

  • Notes breus explicatives

[1] La termoclina és una zona de transició de l’oceà on es produeix un brusc descens de la temperatura, la qual separa la capa superficial de mescla i de temperatura temperada, de les aigües profundes de l’oceà que són molt fredes i més denses que les superficials.

[2] L”IEM, Índex ENSO Multivariat, és conegut en anglès com Multivariate ENSO Index (MEI). Es calcula a partir de sis variables relacionades amb l’ENSO a la zona del Pacífic equatorial: la pressió al nivell del mar, les components zonal i meridional del vent en superfície, la temperatura de la superfície del mar, la temperatura superficial de l’aire i la fracció de cel cobert.

[3] L”IPE, Índex de Precipitació Estàndar, és conegut en anglès com Standard Precipitation Index (SPI). És un índex per a avaluar com evoluciona el dèficit o superàvit de pluja a qualsevol indret del món segons la distribució de la precipitació acumulada en un període de temps donat i amb una finestra mòbil d’un mes. L’IPE-12 és l’índex calculat per a un període de dotze mesos.

2 Comentaris

  1. Jordi Roch 15 juliol 2014, 18:42

    Gran Información!!!! muchas gracias!!!!

    • mcv 16 juliol 2014, 12:29

      Gràcies a tu per seguir-nos.