Benvinguts al
Blog de Meteo.cat

Resum de l’informe sobre la columna d’Ozó a Catalunya

1. Introducció

Des dels anys 70 del segle passat, l’interès per l’evolució de la capa d’ozó ha anat en augment per la seva importància en la capacitat per filtrar els rajos ultraviolats procedents del Sol i, per tant, per permetre la vida a la Terra.

L’any 1974 es va formular la hipòtesi que l’emissió de gasos industrials, com ara els CFC (clorofluorocarbonis), que arriben a l’estratosfera (figura 1), on són irradiats per la llum UV i es descomponen ràpidament per alliberar àtoms de clor que comencen una cadena de reaccions fotoquímiques que interfereixen amb l’ozó estratosfèric i el destrueixen (Molina i Rowland, 1974), (figura 2). No va ser fins l’any 1985, quan es va observar que la columna total d’ozó durant la primavera antàrtica havia disminuït respecte els valors dels anys 70 (Farman et al., 1985).

 

figura 1

Figura 1. Estructura vertical de l’atmosfera. (Rial et al., 2007).

 

figura 2

Figura 2. Efecte dels CFC sobre l’ozó estratosfèric. (Galicy i Marion, 2004)

 

Com a resposta a l’efecte nociu que tenen els gasos industrials sobre l’ozó, les Nacions Unides van convocar una convenció a Viena el 1987 que va permetre un acord internacional que limitava, controlava i regulava la producció, el consum i el comerç d’aquestes substàncies. L’acord es va anomenar Protocol de Montreal.

Existeixen més evidencies de que la disminució de la columna d’ozó durant els últims anys no afecta només a l’Antàrtida, sinó que és també un problema més global (Atkinson et al., 1989). A més, alguns estudis han evidenciat que la disminució dels nivells d’ozó a l’estratosfera ha comportat un augment de la radiació ultraviolada (Kerr i McElroy, 1993; McKenzie et al., 2007).

A banda de la interferència dels CFCs sobre l’ozó estratosfèric, el transport i la redistribució de la columna d’ozó per l’atmosfera també produeix els anomenats mini-forats d’ozó (Newman et al., 1988). Aquests episodis es caracteritzen per valors més baixos respecte els valors climàtics de la columna total d’ozó, la qual cosa implica també un augment de la radiació UV en superfície.

En aquest marc, el Servei Meteorològic de Catalunya i la Universitat de Barcelona col·laboren des de fa molts anys en l’estudi i observació de la columna total d’ozó sobre Barcelona, així com en la mesura de la irradiància solar. Com a resultat d’aquesta feina es calcula la predicció de l’índex ultraviolat (UVI), una variable que dóna l’estimació de la intensitat de la radiació ultraviolada en superfície.

 

Llegir més…

Estacions meteorològiques creades el 1916

La dècada de 1910 va ser un període clau en l’assentament i creixement de la xarxa d’observació meteorològica a Catalunya. Anys abans, el 1895 va marcar l’inici amb l’establiment de la Xarxa Meteorològica de Catalunya i Balears, sota l’impuls de la Diputació de Barcelona, i que arribà a coordinar més d’una quarantena d’observatoris al tombant de segle. Posteriorment, la valuosa tasca de Rafael Patxot va permetre la continuïtat de molts d’aquests observatoris i ampliar-ne el nombre. Des de 1910, gràcies especialment a la creació de la Sociedad Astronómica de Barcelona i, en menor mesura, a l’expansió de la indústria hidroelèctrica, de les societats agrícoles, i al suport de l’Oficina Central Meteorológica espanyola, hi hagué un salt espectacular en el nombre d’estacions meteorològiques, superant l’any 1918 el nombre de 220.

Aquest article fa un breu repàs a les estacions meteorològiques creades l’any 1916, un any que s’inscriu plenament en aquest període d’expansió i del qual complim el seu centenari enguany.

L’any 1916 es varen crear a Catalunya un total de 34 observatoris meteorològics, segons consta a la base de dades del Servei Meteorològic de Catalunya, SMC (taula 1). Bona part d’aquestes estacions eren pluviomètriques, només Riner – el Miracle era termopluviomètrica, tot i que en sis casos es varen ampliar posteriorment a observatoris de termopluviometria. Bona part de les estacions varen estar en funcionament només dues dècades o fins i tot menys, amb meritòries excepcions que tot seguit indiquem.

Imagen1

Taula 1. Observatoris creats l’any 1916 ordenats per comarca, indicant la data d’inici i final de les observacions, i la tipologia (TP, termopluviomètrica / P, pluviomètrica).

 

La indústria, impulsora de l’observació meteorològica

El creixement industrial del país va impulsar indirectament la creació de nombroses estacions meteorològiques, especialment lligades a la indústria de l’aigua i del tèxtil. Aquest és el cas de l’observatori instal·lat a la central hidroelèctrica de Ribes de Freser, que es va mantenir en actiu fins a finals de la dècada de 1980. Dins del món del tèxtil, a Sallent-Cabrianes es va instal·lar al jardí de la fàbrica de Manufactures Berenguer (figura 1), que es va posar en funcionament el 1905. Va funcionar gairebé sense interrupcions fins al 1989, i es reprengueren les observacions al 2001 i fins al 2004, tot i que probablement des d’una altra ubicació. Representa una de les sèries pluviomètriques més llargues i contínues del Bages.

L’any 1916, la Societat General d’Aigües de Barcelona, precursora de l’actual Aigües de Barcelona va instal·lar quatre estacions a la capital catalana i al Baix Llobregat. Les més destacades, per la longitud i continuïtat de les observacions, foren les de Barcelona – Muntanya Pelada i Cornellà de Llobregat. En ambdós casos hi ha observacions contínues entre 1916 i 1919 i, després d’una interrupció, reprenen les observacions pluviomètriques més endavant, a la dècada de 1930 i 1940, respectivament i finalitzant l’any 2002. Les altres dues estacions es van instal·lar a Barcelona, a Sant Andreu i Nostra Senyora del Coll, però de durada testimonial.

 

Figura 1

Figura 1. Imatge actual de la fàbrica de Cal Berenguer de Cabrianes. Font: Viquipèdia

Llegir més…