Benvinguts al
Blog de Meteo.cat

Estacions meteorològiques creades l’any 1914

Introducció històrica

El primer pas important per a la creació d’una xarxa d’estacions meteorològiques a Catalunya té lloc el 1895, moment en què el director de la Granja Experimental de la Diputació de Barcelona, Hermenegildo Gorria, crea amb l’ajuda dels seus socis i col·laboradors la primera xarxa d’estacions meteorològiques a Catalunya i Balears. La intenció d’aquesta és augmentar i agrupar el nombre d’estacions meteorològiques ja existents aleshores i donar un millor servei a l’agricultura. Inicialment són un total de 14 observatoris que, gràcies a la col·laboració del Dr. Eduard Fontserè i la Diputació, passen a ser uns 40 observatoris repartits per Catalunya i Balears als primers anys del segle XX. Posteriorment, en Rafel Patxot, un conegut mecenes de l’època i observador de l’Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, continua l’obra de la Granja i coordina la “Xarxa Pluviomètrica Catalana”, reduint les observacions a la pluviometria i arribant el 1910 a tenir fins uns 70 observatoris arreu de Catalunya. Més endavant, a partir del 1910, la Sociedad Astronòmica de Barcelona (SAB) recollirà el testimoni de Patxot i ampliarà significativament la xarxa d’observatoris (sobretot pluviomètrics), convertint-se d’aquesta manera en l’única institució de referència al món de la meteorologia de Catalunya. Amb la presidència l’any 1911 del Dr. Eduard Fontserè, considerat el pare de la meteorologia catalana, els objectius de la Societat es van dirigir més cap a la vessant meteorològica i climàtica. La gran tasca de difusió de les observacions pluviomètriques a Catalunya va fer que es passessin de 12 estacions l’any 1912 a 224 l’any 1918, en tan sols 6 anys.

Figura 1. Evolució del nombre d’estacions pertanyents a la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya

(BSAB-86, gener 1919)

Aquest creixement en el nombre d’estacions es va veure afectat l’any 1918 per problemes econòmics que faran que la xarxa es torni insostenible. Afortunadament, la institucionalització del Servei Meteorològic de Catalunya l’any 1921, aglutinà els esforços previs, tot mantenint i eixamplant la xarxa d’estacions manuals fins a l’any 1939, quan la Guerra Civil significà la desaparició de les institucions catalanes i el traspàs a la gestió estatal.

Per tant, un cop situat l’escenari de l’any 1914, ara fa cent anys, es veu que coincideix amb un període d’expansió de l’observació i divulgació meteorològica, i amb aquesta expansió la creació d’un gran nombre d’estacions meteorològiques.

L’any 1914, ara fa 100 anys

En aquest article es vol fer esment a les estacions creades l’any 1914, ara fa just cent anys, i que coincideix amb el període de gran expansió de l’observació i la divulgació meteorològica a casa nostra. Es vol destacar sobretot el reconeixement de la tasca dels seus observadors i la gran vàlua de les seves observacions meteorològiques dia rera dia.

Com s’ha dit anteriorment, l’any 1910 es creà la Societat Astronòmica de Barcelona (SAB) amb l’objectiu de desenvolupar i difondre el coneixement científic i, en el camp de la meteorologia, va exercir com un vertader servei meteorològic del moment, dictant instruccions per les observacions i planificant la ubicació dels punts d’observació basant-se en criteris científics. L’any 1914 la SAB instal·là 11 estacions meteorològiques manuals i majoritàriament pluviomètriques: Vic, Viladrau, el Vendrell, Berga, Lleida, Sant Esteve de Palautordera, Sant Feliu de Guíxols, l’Escala, Tàrrega, Castellterçol i la Pobla de Lillet.

A Osona les estacions de Vic i de Viladrau disposaven d’un pluviòmetre Hellmann instal·lat a 1,5 metres del terra. El de Vic es trobava dins un hort dels Germans Maristes al centre de la població i les dades les prenia el Sr. Josep Pratdesaba. És possible que les observacions les iniciés ell mateix ja l’any 1913, però no s’ha conservat cap document d’aquell primer any, i per tant la sèrie es considera que comença l’any 1914. Termomètricament, i segons Jiménez i Ginebra (2006), entre el 1917 i 1936 es van fer observacions de temperatura màxima i mínima, pel matí i per la tarda, però malauradament aquestes no s’han pogut recuperar. En el cas de Viladrau l’estació es trobava també al centre de la població, en aquest cas al jardí del domicili de l’observador, el Sr Antoni Ariet i Barberis.

L’estació meteorològica del Vendrell tenia també el pluviòmetre instal·lat a 1,5 metres al jardí del domicili de l’observador, el Sr. Jaume Palau Badia, advocat de professió que vivia al carrer Doctor Robert 30, dins mateix de la població. El termòmetre se sap que es trobava a l’ombra, però no se sap en quines condicions i quin tipus de sensor s’instal·là l’any 1914. Les dades que es tenen del període 1914 a 1920 s’han pogut extraure de la premsa digitalitzada, en concret de l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA).

Al Berguedà s’instal·len dues estacions l’any 1914, la de Berga i la de la Pobla de Lillet. La primera era gestionada per un farmacèutic, el Sr. Joaquim Serra i tenia el pluviòmetre a dalt del terrat del domicili de l’observador, a uns 12 metres del terra aproximadament. La segona, de la Pobla de Lillet, disposava d’un pluviòmetre instal·lat a 1,5 metres de terra, remès per l’Oficina Central Meteorológica (OCM). L’observador, Conrad Prat, exercia de mestre i per això es creu que probablement l’instrument estaria ubicat al pati de l’escola del poble. L’any 1916 Conrad Prat fou traslladat a Santa Coloma de Farners i prengué el relleu el Sr. Artur Tonfain, un pèrit industrial.

Pel que fa a l’estació de Lleida, s’instal·là en un jardí del Seminari de la ciutat, d’uns 4.000m2 d’extensió i sense obstacles. És possible per això que les dades de 1913 a 1920 s’efectuessin des d’una altra ubicació, però no s’ha pogut confirmar. Tot i que uns anys més tard, l’any 1927, s’afegeix un termòmetre a l’estació, inicialment només consistia en un pluviòmetre instal·lat a 1,5 metres del terra. L’observador responsable de l’estació fou el metge del municipi, el Sr. Josep Maria Vicens.

Al Vallès Oriental l’any 1914 es creen dues estacions: la de Sant Esteve de Palautordera i la de Castellterçol. La de Sant Esteve de Palautordera es trobava més concretament a un indret anomenat Can Pol. Hi consta com a observador el Sr. Francesc Coll i és una estació que tingué només 5 anys de vida, de l’any 1914 a 1918. Com a curiositat es desconeix el tipus de pluviòmetre que s’utilitzà, però se sap que estava instal·lat a 1 metre del terra i que era finançat pel Sr. Benet Adroher, membre de la SAB. En canvi l’altra, l’estació de Castellterçol, disposava d’un pluviòmetre instal·lat a 1,5 metres del terra, però la ubicació exacta es desconeix. Se sap que es trobava a un pati de l’interior de la població, a prop de la rectoria.

A l’Empordà el 1914 la SAB creà també dues estacions pluviomètriques, una a Sant Feliu de Guíxols i una altra a l’Escala. La de Sant Feliu s’instal·là a l’andana de l’estació de la línia del carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Un treballador dels ferrocarrils, el Sr. Josep Maria Saura, era l’encarregat de prendre cada dia les dades de pluja. La de l’Escala s’ubica a unes vinyes, tot i que posteriorment a partir del 1918 es canvia de lloc i es disposa en una terrassa propietat de l’observador, el Sr. Lluís Alsina, en concret al carrer Pi i Maragall número 15 de la mateixa localitat. El pluviòmetre fou enviat per l’OCM com en el cas anterior, però aquesta vegada uns mesos més tard, el setembre de 1914.

I finalment a l’Urgell la SAB creà l’estació pluviomètrica de Tàrrega, que més tard, l’any 1930, passa a ser termopluviomètrica amb la instal·lació d’un termòmetre. L’estació estava ubicada al convent de la Mare de Déu del Carme, regentat pels Pares Caputxins entre 1914 i 1926, congregació a la qual pertany l’observador, el Pare Jeroni Torregrossa. L”any 1926 passà a mans del pares Carmelites Calçats. El pluviòmetre s”instal·la a una terrassa a 13,2 metres del nivell natural del terra. A partir de 1926 l”altura del pluviòmetre passa a ser de 9,30 metres, fet que insinuaria un canvi d”ubicació. És possible que el 1932 s”instal·lés un abric meteorològic a la plaça Macià. Si més no així consta al diari “Crònica Targarina” de juny de 1932. Com en els casos anteriors el pluviòmetre fou cedit per l’OCM l’any que s’inicia, el 1914.

Però no fou només la SAB l’únic organisme que impulsà la creació d’estacions meteorològiques. Aquest és el cas de la 1a divisió hidrològica forestal, depenent del Ministeri d’Agricultura i que tenia com a funcions bàsiques dirigir la repoblació, l’extinció de torrents i la restauració de muntanyes en totes les conques hidrològiques. L’any 1914 la 1a divisió hidrològica forestal instal·là tres estacions pluviomètriques: una a la Pobla de Lillet, una altra a Gerri de la Sal i la darrera a Vimbodí – la Pena.

Fig.2. Foto de Vimbodí – La Pena (Font Casa Forestal de la Pena del Fons fotogràfic del PNIN de Poblet)

A les tres estacions les observacions les feien guardes forestals. A la de la Pobla de Lillet es desconeix el nom de la persona, però a la de Gerri de la Sal i a la de Vimbodí sí que es coneixen els noms: el senyors Josep Miró i Antoni Calvet, respectivament.

A banda del pluviòmetre de Gerri de la Sal, que es desconeix de quin tipus és, els altres són tots dos Hellmann. L’alçada de la boca del pluviòmetre varia en tots tres casos: a la Pobla de Lillet es troba a 1,5 metres, a Vimbodí a 1,2 metres i finalment a Gerri de la Sal a 2,8 metres.

L’estació de la Pobla de Lillet es trobava ubicada a l’indret anomenat “el Pla de Tió”, a una distància de 2 Km del poble, en direcció oest. El pluviòmetre s’instal·là dins un jardí tancat, amb els arbres més propers a una distància de 10 metres. A Gerri de la Sal es desconeix on es trobava el pluviòmetre exactament, però se sospita que probablement era en una casa forestal del poble. La de Vimbodí es trobava ubicada a prop de la Casa Forestal de la Pena, a uns 10 Km del poble, a camp lliure.

L’any 1914 l’Observatori de Montserrat crea quatre estacions més que formaran part de la xarxa pluviomètrica montserratina: la de Sant Jeroni (instal·lada al cim), la de Monistrol de Montserrat (molt probablement ubicada a les instal·lacions de les Escoles Cristianes de la població), la de Marganell i la del Bruc. Les quatre tenien un pluviòmetre Hellmann i tots els observadors eren clergues: el pare Pere Sant Cristòfol a Sant Jeroni, el germà Ciril·li a Monistrol, el pare Salvador Rial al Bruc i el pare Jaume Rossell a Marganell.

Fig.3. Butlletí de l’Observatori meteorològic de Montserrat

L’any 1914, per iniciativa particular, es creen dues estacions més, una la de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès i l’altra la dels Germans de Sant Gabriel de Castelló d’Empúries. Per l’estació de Vilafranca del Penedès cal tenir una consideració especial perquè és l’única estació que a nivell pluviomètric ha perdurat més de cent anys, és a dir, es va crear l’any 1914 i fins a dia d’avui encara resta operativa. L’observació la feia el mateix director de l’Estació Enològica, el Sr. Cristòbal Mestre. Estava situada a l’interior de la població, a la cantonada del C. Amàlia Soler/C. de Cal Bolet. També val a dir que posteriorment es van produir, com a mínim, dos petits canvis d”ubicació dins la mateixa localitat: l’any 1938 i l’any 1962. Fins el 1938 es trobava en un jardí i el 1962 es reinstal·là en un terrat degut a una reforma de l’edifici (Saumell et al, 2003). Fins i tot se sap que més endavant es canvià a un terrat superior, però es desconeix el moment exacte. Finalment el juliol de 2008 es reubicà als afores de la població. Es tenen dades des de 1914, tot i que a l”obra “Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, 1903-2003, cent anys d”història” consta que la Granja envià material meteorològic el 1903. Malauradament aquestes dades no s’han pogut recuperar. El que sí s’ha pogut realitzar recentment és el rescat de les dades entre 1923 a 2008, gràcies a la col·laboració inestimable de l’actual observador, el Sr. Josep Gol i Parés, observador de la Xarxa d’Observadors Meteorològics (XOM). D’aquesta manera, actualment Vilafranca del Penedès és de les localitats del país que pot lluir que disposa d’una sèrie centenària i totalment contínua.

Finalment, l’estació de Castelló d’Empúries la instal·là l’agrimensor Florenci Vila per iniciativa pròpia l’any 1914 en un ubicació que es desconeix. L’any 1916, dos anys més tard, passa a ser gestionada pel Germà Gabriel, membre de la SAB. En aquest cas sí que es coneix la ubicació exacta: el pluviòmetre era instal·lat en un terrat a l’interior de la població, a 5,25 metres d’altura. Se suposa, doncs, que el terrat pertanyia a una finca dels Germans de Sant Gabriel.

 

20 anys de l’Aiguat de Sant Tomàs

El 10 d’octubre de 1994, ara fa vint anys, va tenir lloc un episodi de pluja torrencial que va provocar importants riuades i inundacions a bona part de Catalunya, sobretot al prelitoral. Les zones més afectades van ser les conques del Baix Ebre, Siurana, Ondara, Francolí, Gaià, Foix, Anoia, Baix Llobregat, Besòs, Tordera, Daró, Llémena, Fluvià i Cap de Creus. En elles es van produir danys econòmics valorats en més 15.000 milions de pessetes (90 milions d’euros) i, el que és més important, deu víctimes mortals. Aquest episodi es coneix amb el nom popular de l”Aiguat de Sant Tomàs, ja que el 10 d’octubre és el dia de Sant Tomàs de Vilanova.

El Francolí completament desbordat al passar per Montblanc el 10 d’octubre de 1994 (Font: Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà).

Desembocadura del Francolí al Port de Tarragona el 10 d’octubre de 1994 (Font: Generalitat de Catalunya).

  • Descripció general

A mig matí del 9 d’octubre de 1994 va començar a ploure a les comarques més meridionals de Catalunya. Cap a la tarda la pluja ja queia de forma moderada a pràcticament tot el territori, afectant principalment a la zona prelitoral. Durant la matinada del dia 10 la precipitació va intensificar-se notablement, deixant registres de més de 200 mm en poques hores a les muntanyes de Prades i el Montsant. La pluja torrencial va continuar al llarg de tot el matí a les comarques tarragonines estenent-se cap a les barcelonines. Al nord-est del país la precipitació no va intensificar-se fins a la tarda del dia 10, moment en què va començar a remetre a la meitat sud (excepte al massís del Port on va continuar plovent). Els aiguats van continuar gran part del dia 11, però ja només a les comarques gironines, sent especialment intensos al Baix Empordà.

Els registres de precipitació van ser especialment extraordinaris a les muntanyes de Prades i el Montsant. També va ploure molt a les muntanyes de l’Alt Penedès, serra d’Ancosa, Sant Llorenç del Munt i Mare de Déu del Mont, així com a la conca del Llémena, l’Empordà i el Cap de Creus. Des de la tarda/nit del dia 9 d’octubre fins al vespre del dia 11 es van acumular 424,4 mm a Alforja; 406,5 mm a Cornudella de Montsant; 381,0 mm a Torroella de Montgrí i 376,5 mm a Mas de Barberans. És molt possible que a la Mussara se superessin els 500 mm durant aquest episodi. S’ha de destacar que la gran majoria d’aquesta pluja va caure en unes 34 hores, tot i que més de la meitat de la precipitació total de l’episodi es va concentrar en poc més de dues hores. Aquestes dades donen compte del caràcter torrencial de l’Aiguat de Sant Tomàs.

La precipitació caiguda a Catalunya durant aquest episodi va ser molt irregular, amb valors acumulats molt diferents en observatoris força propers entre ells. Per exemple de les 07 UTC del dia 9 fins a les 07 UTC del dia 10 es van registrar 250,0 mm a Alforja mentre a Riudoms, a uns 12 km en línia recta, la quantitat de pluja va ser inapreciable. O bé, de les 07 UTC del dia 10 fins a les 07 UTC del dia 11 van caure 218,0 mm a l’Aeròdrom de Sabadell mentre a Rubí, a uns 9 km en línia recta, van caure 71,5 mm.

Llegir més…