Benvinguts al
Blog de Meteo.cat

Un estudi analitza les tempestes de la gran nevada que hi va haver a Catalunya el 2010

Un estudi que han dut a terme investigadors de la UB i del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) analitza les tempestes que hi va haver durant la gran nevada del 2010, una de les més destacables de les últimes dècades a Catalunya, tant per l’extensió com per la intensitat i els efectes que va tenir. Una de les conclusions principals del treball és la constatació que, a diferència del que passa en les tempestes estivals, la distribució de les descàrregues elèctriques núvol-terra no està necessàriament relacionada amb màxims de precipitació.

L’episodi analitzat va tenir lloc el 8 de març del 2010 i va provocar el col·lapse de la xarxa viària, que va quedar completament aturada a gran part del territori i va obligar a suspendre el transport per carretera amb França. Durant la nevada hi va haver una activitat elèctrica poc habitual per l’època de l’any. La caiguda de llamps durant una nevada, que es coneix com a tempesta de neu (thundersnow), és un fenomen de gran interès perquè, tal com explica Joan Bech, investigador de la UB, «està poc documentat i ens interessa estudiar-lo per comprendre les diferències que presenta amb les tempestes típiques dels mesos càlids, en particular pel que fa a la distribució de càrrega elèctrica dins del núvol de tempesta».
En la major part de les tempestes, l’activitat elèctrica es concentra a les zones amb la màxima precipitació. Però en l’estudi, apunta Nicolau Pineda, investigador de l’SMC, «es determina que durant l’episodi es va produir un nombre important de llamps fora de les zones de màxima precipitació, que han estat associats a efectes induïts per torres de telecomunicacions elevades».
L’examen detallat de les observacions obtingudes amb online slots radars meteorològics i de la xarxa de detecció de descàrregues elèctriques atmosfèriques de l’SMC ha permès detectar llamps núvol-terra i descàrregues dins dels núvols. Prop d’un terç de les descàrregues núvol-terra detectades es concentren al voltant de torres de comunicació elevades, com ara la torre de Collserola, a Barcelona, ubicada a 447 m d’altura; la torre de Puig Neulós, a la frontera amb França i a una altura de 1.261 m, i la torre de Rocacorba, al Pla de l’Estany, a 991 m.
«Aquest efecte d’inducció es deu al fet que les tempestes hivernals tenen lloc a menor alçada i la distància és prou curta perquè interaccionin amb les torres de comunicació i afavoreixin la descàrrega elèctrica», conclou Pineda. Aquesta hipòtesi explicaria l’aparent desconnexió entre les zones de descàrrega elèctrica i les d’activitat convectiva, on es concentra el màxim de precipitació.
D’altra banda, durant la tempesta es van produir precipitacions superiors als 100 mm en 24 hores, amb acumulacions de neu de més de 30 cm en cotes relativament baixes. Tal com explica Bech, «la nevada va estar condicionada en gran mesura per la irrupció d’una massa freda en altura (–30 °C a uns 5.500 m) i pel ràpid desenvolupament d’una zona de baixes pressions, o ciclogènesi, a la mar Mediterrània».
Imatge de radar meteorològic situat a Puig d”Arques (massís de les Gavarres, Baix Empordà) i de les descàrregues elèctriques atmosfèriques (marcades amb creus) durant la nevada del 8 de març de 2010 a les 13.54 h. La imatge mostra la intensitat dels ecos de la precipitació observats (reflectivitat radar) amb diversos nuclis convectius de precipitació intensa (més intensitat cap al vermell).

El vent i la seva mesura

 

Definició: segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) es pot definir el vent com una magnitud vectorial tridimensional amb fluctuacions aleatòries de petita escala en l’espai i el temps, que se superposen a un flux organitzat de major escala. No obstant, el vent en superfície serà considerat principalment com una quantitat vectorial bidimensional definida per dos números que representen la direcció i la velocitat.

En meteorologia ens interesserà mesurar el major impacte causat pel vent,  motiu pel qual preferentment s’acostuma a calcular-ne la seva velocitat fent la mitjana escalar dels valors mesurats, independentment de la direcció.

 

Ratxa de vent: per conveni, es considera una ratxa màxima com la mitjana de com a mínim tres valors de vent mesurats cada segon, de manera que s’aconsegueixi l’extensió d’aire horitzontal mínima perquè aquest causi tot el seu efecte. Per tant, una ratxa no és un valor puntual, únic, sinó una mitjana obtinguda en tres segons.

 

Com es mesura? Per a la mesura del vent en superfície s’utilitzen majoritàriament penells i anemòmetres d’hèlixs o de culleres. També les diverses formes combinades d’anemopenells.

 penell1

Fig. 1. Anemopenell d’hèlixs Young

(Font: Campbell Scientific)

  Llegir més…