Benvinguts al
Blog de Meteo.cat

30 anys de la Gran Nevada del 30 de gener de 1986

Demà farà 30 anys del temporal de neu i vent del 30 de gener de 1986 que va tenir lloc a bona part de Catalunya. Va afectar principalment les comarques centrals i del nord-est del país, així com les serralades litoral i prelitoral, i alguns punts de les Terres de Ponent. A la serralada Transversal, el Montseny i el Pirineu Oriental van acumular-se més de 100 cm de neu i entre 60-80 cm a gran part de la serralada Prelitoral des de la Conca de Barberà fins al massís de les Guilleries. La nevada va arribar també fins al nivell del mar al litoral central i nord, però només va agafar la neu fins a cota zero a la zona de la Baixa Tordera i alguns punts del Baix Empordà. El fort vent va provocar importants sobreacumulacions i congestes de neu superiors als dos metres, fent molt difícil de mesurar amb exactitud el gruix de neu que realment havia caigut.

FIG01-Imatges-Nevada-30GEN1986

Imatges de la neu caiguda durant el temporal del 30-31 de gener de 1986: (a) Restes de la neu molt humida que va caure al Peu del Funicular del Tibidabo (Barcelona, 222 m) el dia després de la nevada (Foto Eliseu Vilaclara, SMC). (b) Sant Miquel de Balenyà (592 m) encara ben nevat tres dies després de la gran nevada amb uns 40 cm al centre de la Vila (Foto Eliseu Vilaclara, SMC). (c) Neu sobre unes cadires i taula de terrassa, amb més de 80 cm de gruix, a Sant Pau de Segúries (854 m) el matí del 31 de gener de 1986 (Foto Jacint Lapedra). (d) i (e) Carrers de Setcases (1.266 m) i Vilallonga de Ter (1.067 m), respectivament, colgats per la neu una setmana després de la nevada. Es poden apreciar els grans caramells i ràfecs de neu que es van formar a les teulades (Fotos Joan Solà Galceran, observador meteorològic de Sant Pau de Segúries). 

Descripció general

L’important temporal de neu i vent del 30 de gener de 1986 va ser provocat per una borrasca molt profunda i extensa, que va despenjar-se des d’Islàndia fins situar-se davant la costa catalana. Va aprofundir-se notablement produint un temporal fort de llevant-gregal amb intensa precipitació de neu degut a la baixa temperatura en alçada. Aquell dia la baixa més profunda de tot el continent europeu es trobava sobre Catalunya. El pas de la depressió va ser ràpid, però va provocar precipitacions intenses en forma de neu durant 12-18 hores.

Van acumular-se gruixos superiors al metre de neu a la Serralada Transversal, el Montseny i el Pirineu Oriental. La nevada va afectar a gran part del país, començant pel nord-est de manera tímida cap a mig matí del 30 de gener, però intensificant-se a partir de migdia gairebé a tot arreu, però sobretot a la meitat nord. Durant la tarda la nevada va continuar, arribant fins al nivell del mar al litoral central i la Costa Brava. A partir del vespre va anar perdent força fins desaparèixer pràcticament cap a la mitjanit a gran part del país, excepte en algunes zones interiors de la meitat nord del país, sobretot del nord-est, on la nevada va continuar dèbilment fins a mig matí del dia 31.

La nevada va ser molt humida i amb una temperatura no gaire baixa, acumulant-se importants gruixos de neu i agafant-se amb molta facilitat damunt de cables elèctrics, pals, torres d’alta tensió i arbres, els quals van caure amb facilitat pel pes de la neu i les fortes ratxes de vent. El vent va provocar també sobreacumulacions de neu i la formació de congestes, que en alguns punts de l’interior i del Pirineu Oriental varen superar els dos metres de gruix, i puntualment arribaren als tres o quatre metres. En canvi, a les zones més exposades al vent pràcticament no se’n va acumular. Aquest fet va fer molt difícil poder mesurar amb exactitud el gruix de neu caigut realment en moltes zones del país. Com a cas extrem cal comentar que la boca sud del túnel del Cadí, d’uns 5 m d’alçada, va quedar completament bloquejada per la neu. A l’interior i a les comarques del nord-est la neu va romandre força dies després de la nevada. Per exemple, a les valls del Ripollès va perdurar més de 15 dies.

Llegir més…

Resum de l’informe sobre la columna d’Ozó a Catalunya

1. Introducció

Des dels anys 70 del segle passat, l’interès per l’evolució de la capa d’ozó ha anat en augment per la seva importància en la capacitat per filtrar els rajos ultraviolats procedents del Sol i, per tant, per permetre la vida a la Terra.

L’any 1974 es va formular la hipòtesi que l’emissió de gasos industrials, com ara els CFC (clorofluorocarbonis), que arriben a l’estratosfera (figura 1), on són irradiats per la llum UV i es descomponen ràpidament per alliberar àtoms de clor que comencen una cadena de reaccions fotoquímiques que interfereixen amb l’ozó estratosfèric i el destrueixen (Molina i Rowland, 1974), (figura 2). No va ser fins l’any 1985, quan es va observar que la columna total d’ozó durant la primavera antàrtica havia disminuït respecte els valors dels anys 70 (Farman et al., 1985).

 

figura 1

Figura 1. Estructura vertical de l’atmosfera. (Rial et al., 2007).

 

figura 2

Figura 2. Efecte dels CFC sobre l’ozó estratosfèric. (Galicy i Marion, 2004)

 

Com a resposta a l’efecte nociu que tenen els gasos industrials sobre l’ozó, les Nacions Unides van convocar una convenció a Viena el 1987 que va permetre un acord internacional que limitava, controlava i regulava la producció, el consum i el comerç d’aquestes substàncies. L’acord es va anomenar Protocol de Montreal.

Existeixen més evidencies de que la disminució de la columna d’ozó durant els últims anys no afecta només a l’Antàrtida, sinó que és també un problema més global (Atkinson et al., 1989). A més, alguns estudis han evidenciat que la disminució dels nivells d’ozó a l’estratosfera ha comportat un augment de la radiació ultraviolada (Kerr i McElroy, 1993; McKenzie et al., 2007).

A banda de la interferència dels CFCs sobre l’ozó estratosfèric, el transport i la redistribució de la columna d’ozó per l’atmosfera també produeix els anomenats mini-forats d’ozó (Newman et al., 1988). Aquests episodis es caracteritzen per valors més baixos respecte els valors climàtics de la columna total d’ozó, la qual cosa implica també un augment de la radiació UV en superfície.

En aquest marc, el Servei Meteorològic de Catalunya i la Universitat de Barcelona col·laboren des de fa molts anys en l’estudi i observació de la columna total d’ozó sobre Barcelona, així com en la mesura de la irradiància solar. Com a resultat d’aquesta feina es calcula la predicció de l’índex ultraviolat (UVI), una variable que dóna l’estimació de la intensitat de la radiació ultraviolada en superfície.

 

Llegir més…