Tag Archives: catalunya

Resum de l’informe sobre la columna d’Ozó a Catalunya

1. Introducció

Des dels anys 70 del segle passat, l’interès per l’evolució de la capa d’ozó ha anat en augment per la seva importància en la capacitat per filtrar els rajos ultraviolats procedents del Sol i, per tant, per permetre la vida a la Terra.

L’any 1974 es va formular la hipòtesi que l’emissió de gasos industrials, com ara els CFC (clorofluorocarbonis), que arriben a l’estratosfera (figura 1), on són irradiats per la llum UV i es descomponen ràpidament per alliberar àtoms de clor que comencen una cadena de reaccions fotoquímiques que interfereixen amb l’ozó estratosfèric i el destrueixen (Molina i Rowland, 1974), (figura 2). No va ser fins l’any 1985, quan es va observar que la columna total d’ozó durant la primavera antàrtica havia disminuït respecte els valors dels anys 70 (Farman et al., 1985).

 

figura 1

Figura 1. Estructura vertical de l’atmosfera. (Rial et al., 2007).

 

figura 2

Figura 2. Efecte dels CFC sobre l’ozó estratosfèric. (Galicy i Marion, 2004)

 

Com a resposta a l’efecte nociu que tenen els gasos industrials sobre l’ozó, les Nacions Unides van convocar una convenció a Viena el 1987 que va permetre un acord internacional que limitava, controlava i regulava la producció, el consum i el comerç d’aquestes substàncies. L’acord es va anomenar Protocol de Montreal.

Existeixen més evidencies de que la disminució de la columna d’ozó durant els últims anys no afecta només a l’Antàrtida, sinó que és també un problema més global (Atkinson et al., 1989). A més, alguns estudis han evidenciat que la disminució dels nivells d’ozó a l’estratosfera ha comportat un augment de la radiació ultraviolada (Kerr i McElroy, 1993; McKenzie et al., 2007).

A banda de la interferència dels CFCs sobre l’ozó estratosfèric, el transport i la redistribució de la columna d’ozó per l’atmosfera també produeix els anomenats mini-forats d’ozó (Newman et al., 1988). Aquests episodis es caracteritzen per valors més baixos respecte els valors climàtics de la columna total d’ozó, la qual cosa implica també un augment de la radiació UV en superfície.

En aquest marc, el Servei Meteorològic de Catalunya i la Universitat de Barcelona col·laboren des de fa molts anys en l’estudi i observació de la columna total d’ozó sobre Barcelona, així com en la mesura de la irradiància solar. Com a resultat d’aquesta feina es calcula la predicció de l’índex ultraviolat (UVI), una variable que dóna l’estimació de la intensitat de la radiació ultraviolada en superfície.

 

Llegir més…

125 anys de la Gran Fredorada de gener de 1891

Fa 125 anys, entre el 6 i 21 de gener, es va produir la Gran Fredorada de 1891, l’onada de fred més important a Catalunya dels últims 140 anys (des que hi ha registres instrumentals a diferents punts del país). Es va produir a les acaballes del període climàtic fred conegut com la Petita Edat del Gel i va ser l’última vegada que es va glaçar l’Ebre en el seu curs baix. A la ciutat de Barcelona es va registrar una temperatura mínima de -9,6 °C el 18/01/1891, a l’observatori meteorològic situat a la seu de la Universitat de Barcelona (plaça de la Universitat); a Tortosa s’arribà a -9,5 °C i a Puigcerdà s’assoliren -22,0 °C. En els últims 125 anys no hi hagut cap onada de fred que hagi superat aquests valors tant a Barcelona com a Tortosa i Puigcerdà.

FIG01-Riu-Ebre-gelat-GEN1891-Bonaventura_Masdeu
Imatge del riu Ebre pràcticament congelat, de banda a banda, al seu pas per Tortosa el 18/01/1891 (Foto de Bonaventura Masdeu). Aquell dia s’assolí una mínima de -9,5 °C a Tortosa.

Descripció general

Aquesta onada de fred va tenir lloc durant un dels hiverns més rigorosos i persistents dels últims 185 anys a la península Ibèrica, amb onades de fred molt intenses, que també es presentaren fora de la temporada estricta d’hivern.

Des de mitjans d’octubre de 1890 fins a la primavera de 1891, un règim pràcticament constant de vents del nord-est va provocar l’arribada gairebé contínua de masses d’aire molt fred i sec a la península Ibèrica, produint un temps gèlid i precipitacions escasses, excepte en alguna zona del nord com a les costes cantàbriques. L’ambient hivernal va romandre durant gairebé cinc mesos seguits i la successió d’onades de fred continental va deixar mínimes absolutes a la zona mediterrània que encara no han estat superades per cap gran fredorada posterior, com serien les de febrer de 1956, o els geners de 1971 o 1985.

Llegir més…